Una voz d’home
desconocida, que falaba apoyándose na mio cama y, dacuando, movíame’l cuerpu,
mandábame espertar, una y otra vegada. Yo llevaba yá espiertu dellos minutos,
pensando nel llugar onde pudiera tar echáu.
Pensaba, pero nada de
lo que pensaba facía que los mios sentimientos algamaren l’alegría o la desesperanza.
Cuando espertara la
primer vegada, pensara que tenía que tar en casa, na mio casa, pero nun tardé
en saber que’l colchón onde taba echáu yera desconocíu, qu’aquel cuartu nun
golía como’l mio.
Nun tardé en creyer que, quiciabes, taba na
mesma casa onde durmiera, de la que nun conocía’l golor, anque nun entendía por
qué diba tar atáu a la cama. Pero les entrugues que me ficiera una voz femenina
enantes llevárenme, darréu, a creyer qu’igual taba tiráu na cama d’un hospital,
anque la verdá yera que nun m’alcontraba mal, que m’alcontraba igual que
siempre, y por eso nun entendía’l porqué diba ser aquella la cama d’un
hospital.
Nun quixi falar, nun
quixi dici-y a la voz que me falaba que taba espiertu porque prefería siguir
pensando en min, lloñe de les entrugues intrescendentes y absurdes que tuviera
que contestar enantes y que, quiciabes, tuviera que volver a contestar otra
vuelta.
La voz nun tardó en
volver a moveme, nun tardó en volver a mandame qu’espertara, pero tampoco desa-y
contesté.
Otra voz, femenina y
conocida, nun tardó n’apaecer n’escena pa dici-y, sele, al home que taba
conmigo, que saliera del cuartu, que yo tenía que descansar, que tovía nun yera’l
momentu, que nun me teníen qu’apurar si queríen que desa too fuera bien. La voz
femenina intentaba tranquilizar a la otra.
El ruíu de la puerta
fizo que’l falar fuera alloñándose más y más de min, apaeciendo’l silenciu que
me volvió a los pensamientos que queríen ocupar la mio mente y que llevaron a
qu’apaeciera la desesperanza. Taba seguru, ensin saber nin entender por qué, de
que tenía que tar nun hospital; o, quiciabes, nun centru de salú mental o dalgo
asemeyao como los que salíen nes películes.
No hay comentarios:
Publicar un comentario